Després del descens, la UD va aguantar tres anys a la Segona B i dues a Tercera, amb una actuació pobra en este últim tram. Tretze anys després, en 1994, el club tornava a militar a la Regional Preferent. A més, l’any 1994 va ser molt crític ja que es va arribar a plantejar la dissolució de el club per l’absència de capital i els deutes acumulats. Es va decidir continuar i després d’una temporada de transició en la 94/95, es va passar a tres anys de victòries.

De 118 partits, els blaugrana van guanyar 68 i només van perdre dihuit. El 1996 va començar l’«Era Cerveró», on guanyar era la principal consigna i es va liderar la classificació de principi a fi. Només un fatídic partit a Santa Pola va impedir l’ascens. No obstant això, en la campanya 1997/98 va ser subcampió i va jugar la promoció a Tercera amb un pressupost més auster. Després d’eliminar l’Alacant va pujar a Tercera. En només una temporada, la 98/99, es va produir el retorn a la Segona B.

Un final de lliga agònic, va provocar que els Tigres de la Ribera hagueren de jugar-se l’estar o no en la lligueta d’ascens a Utiel. El triomf blaugrana no va resultar real fins als instants finals amb el gol de Madrigal, el qual va servir per encarrilar l’objectiu. La fase decisiva de promoció va tindre un desenvolupament més tranquil. Amb els triomfs contundents contra l’Europa (4-0 al Suñer i 1-3 a Barcelona), a Sa Pobla (0-3) i l’èxit in extremis contra el Poblense (4-2), els riberencs van agafar un bon avantatge per encarrilar la gesta esportiva. Finalment, els blaugranes van pujar de categoria contra l’Oriola a l’empatar a zero. La Font de l’Llaurador va tornar a acollir un festeig blaugrana. Este ascens va suposar el naixement de la Penya Sapo Gol, autèntic buc insígnia de l’afició blaugrana durant una dècada.